La màquina de Wimshurst, inventada entre 1880 i 1883 pel britànic James Wimshurst (1832-1903), és un generador electrostàtic d’influència capaç de produir tensions molt elevades. Consta de dos discs aïllants (normalment de vidre o ebonita) que giren en direccions oposades, recoberts de sectors metàl·lics, així com unes barres neutralitzadores amb raspalls metàl·lics i uns “pectins” col·lectors que recullen les càrregues positives i negatives generades per inducció. Quan la màquina s’activa mitjançant una maneta, les càrregues s’acumulen i s’amplifiquen fins que la diferència de potencial supera la rigidesa dielèctrica de l’aire i es produeix una descarrega visible en forma de espurna entre dues esferes o terminals exposats. A finals del segle XIX i principis del XX es va usar molt en laboratoris per experimentar amb fenòmens elèctrics, per demostrar la natura de l’electricitat estàtica i fins i tot com a font de tensió per a tubs de raigs X primitius, gràcies a la seva capacitat de generar tensions de l’ordre de desenes de milers de volts.
